Els espais interns del convent —cel·les, tallers, refectori, cuina, biblioteca, sala capitular, etc. — es distribuïen al voltant del claustre, que acabà de construir-se entre 1690-1697. L'esmentat claustre segueix la tipologia barroca dels franciscans: planta quadrada amb doble galeria superposada d'arcs de mig punt sostinguts per pilastres de secció quadrangular, i pilars exteriors rematats per boles de pedra amb relleu. 

El recinte conventual estigué ocupat per l'ordre franciscana fins a la Desamortització de Mendizábal (1836). A partir de llavors, i fins a 1998, el conjunt fou seu de la caserna de la Guàrdia Civil, del Jutjat de Pau i de l'Escorxador Municipal. A conseqüència d'aquests usos el conjunt quedà arquitectònicament distorsionat, per la qual cosa el 1999 es projectà la rehabilitació de l'edifici, reconvertint-lo en centre cívic, social i cultural. El 2002 fou declarat Bé d'Interès Cultural. 

Les pintures murals, blanquejades reiteradament després de la Desamortització, foren descobertes el 1999 per un grup d'historiadors de l'Universitat de les Illes Balears. Avui, ja restaurades, conformen un testimoni iconogràfic de la història de l’orde franciscana.